L'Atles Climàtic dels ocells nidificants a Europa

Els atles d’ocells són extensos treballs de cartografia de les distribucions de les espècies en un territori determinat. El llibre que aquí comentem mostra prediccions, segons les previsions de canvi climàtic, de les distribucions de les espècies d’ocells d’Europa a final del segle XXI.

Inferir com serà el futur sempre és una tasca difícil, però aquest és sens dubte el principal mèrit d’aquest atles i, malgrat totes les limitacions, la seva gran aportació. Els autors d’aquest llibre han analitzat el rang de condicions climàtiques dins del qual una espècie d’ocell pot nidificar basant-se en les dades de l’Atles dels ocells d’Europa i del clima de finals del segle XX. Fet això, han aplicat aquestes relacions espècie-clima als escenaris climàtics esperats a finals de segle XXI per determinar les distribucions potencials futures associades al canvi climàtic.

Cal remarcar que en el llibre es fan prediccions de futur fonamentades exclusivament en dades climàtiques. Altres possibles canvis ambientals, com les modificacions en els usos del sòl, en el règim d’explotació dels recursos naturals o en el grau de protecció dels espais naturals no són l’objecte d’estudi d’aquest atles. Aquest treball tampoc té en consideració les capacitats de les diferents espècies per colonitzar nous territoris a la cerca d’un clima que els resulti més benigne (vegeu  Els ocells estan seguint les passes de l’escalfament del clima, però no prou ràpid). A l’interpretar aquests escenaris de futur cal, per tant, tenir molt present el que signifiquen exactament aquests mapes: prediccions sobre les localitzacions de les àrees climàticament favorables a finals de segle XXI segons les prediccions d’escalfament global.

Malgrat aquestes limitacions, els patrons generals que mostra aquest llibre donen una idea dels efectes del canvi climàtic en els ocells per a Europa en els propers decennis. En promig, les distribucions de les espècies es desplacen 550 km cap el nord-est del continent, el solapament entre les distribucions actuals i potencials futures és només del 40%, i la reducció areal mitjana és d’un 20%. Algunes espècies incrementen les seves distribucions a causa del canvi climàtic, però la majoria entren en regressió o fins i tot s’extingeixen del continent. D’acord amb aquests models, a Catalunya desapareixerien bona part de les espècies nidificants d’alta muntanya, com ara la perdiu blanca Lagopus muta, la piula dels arbres Anthus trivialis, la merla de pit blanc Turdus torquatus o el reietó Regulus regulus, però també d’altres pròpies de climes menys freds, com el mosquiter comú Phylloscopus collybita o el tord comú Turdus philomelos. D’altres, com la bosqueta vulgar Hippolais polyglotta, redueixen molt la seva distribució a l’àrea mediterrània, tot desplaçant-se cap al nord pels països de l’Europa Atlàntica.